Ahir estava en un vol des de Londres i el senyor del meu costat suava molt i deia al seu amic que pensava que anava a estar malalt.

Mentre escoltava aquesta conversa em va recordar una època en què solia viatjar amb trens plens a l’estiu a Tòquio i el fred que feien. Va ser fàcil tenir un refredat agut, com els símptomes que tenia el company al meu costat. Em vaig adonar que tenia recursos limitats per tractar-lo, però vaig decidir preguntar-li com estava.

Va dir que pensava que tenia un ictus. Vaig mirar els seus alumnes i vaig decidir que no era així i li vaig dir que no es preocupés. Vaig pensar que el millor era escalfar-lo una mica, així que vaig demanar al majordom que portés una tassa d’aigua calenta. Va ser curiós, ja que va intervenir immediatament i va dir que pensava que necessitaria alguna cosa freda i li va suggerir posar-li gel a la part posterior del coll! Li vaig explicar que seria el pitjor per a ell i que en realitat agreujaria els seus símptomes i probablement arruïnaria les seves vacances a Barcelona.

Després d’uns glops d’aigua tèbia, el color va començar a tornar-li a la cara i la sudoració va cessar. Encara tenia un dolor agut a l’estómac, així que li vaig pressionar un punt del canell que estava més a prop meu i el dolor va desaparèixer. Em va dir que li semblava veure dues grans portes blanques. Vaig dir, bé, sí, en realitat estem “aquí dalt” i probablement aniria al cel, ja que em semblava un paio simpàtic, però com estàvem a punt d’anar “allà baix”, és bo tenir una xerrada amb Llucifer, ja que era un àngel caigut i sap quina és la puntuació “aquí dalt”… Vaig dir que és el tipus de paio amb qui hauríem de parlar i que a Barcelona hi ha moltes oportunitats de pecar! De totes maneres, li vaig dir que, com a mínim, havia d’evitar els aliments freds durant un dia i deixar de menjar les mentes fortes que vaig veure que portava amb ell.